Habana Harleys

Harleys a Cuba

És història ben sabuda que ara fa cent anys, el 1903, es van construir les primeres Harleys a Milwaukee, Wisconsin, EUA, a la casa familiar dels germans Davidson (Arthur, William i Walter), ajudats pel seu bon amic William Harley.

Les Harley-Davidson es van importar per centenars a Cuba durant l'era Batista. Va ser una època d'intens turisme nord-americà de la qual s'explica que l'illa s'havia convertit en el bordell dels EUA. Típicament, van arrossegar amb ells manifestacions del seu way of life, i així arribaven immediatament a l'illa els últims models d'automòbils i motocicletes de les millors marques nord-americanes. Les Harleys també van ser usades abundantment per les forces de seguretat i la policia de l'illa com a escortes governamentals i dels dignataris visitants. Moltes altres unitats van ser comprades per cubans per a ús particular.

Després de la revolució els productes nord-americans van caure en la categoria de no desitjables i les Harley-Davidson s'hi van incloure dissortadament. Tot i que els comandants Che Guevara i Camilo Cienfuegos eren coneguts aficionats a les motocicletes, un vell rumor explica que en els primers temps de la revolució les Harleys de la policia van ser tallades en dos amb bufador i enterrades prop de Santiago, cap a l'Orient. Altres diuen que en realitat els van passar una piconadora per sobre abans d'enterrar-les, encara que també hi ha qui assegura que tot això són xafarderies de velles i que en realitat moltes de les motocicletes que queden funcionant van pertànyer a la policia de Batista. En qualsevol cas, les últimes importacions conegudes es van fer el 1960. Casa Berto, el servei oficial més famós que la marca va tenir a Cuba, també va tancar definitivament a principis dels 60.

Amb l'embargament, els recanvis originals van deixar d'arribar a Cuba i per un moment va semblar que aquelles precioses màquines es perdrien. En el fons això no va fer més que estimular el famós enginy cubà. Fabricant les seves pròpies peces o transformant les d'algun vell vehicle soviètic, els persistents harlistes cubans van aconseguir mantenir en ús aquestes motocicletes, models dels anys 30, 40 i 50, de les quals potser més d'una cinquantena encara funcionen avui dia.

Guru d'aquestes traces va ser José Lorenzo Cortez, conegut com a Pepe «Milésimas», que es va convertir en tota una llegenda pel que fa al manteniment d'una Harley amb mitjans precaris. N'hi ha prou de dir que cada any, per Sant Josep, s'organitza a l'Havana una marxa massiva de motocicletes fins a la seva tomba al Cementiri de Colón. Un dels seus deixebles, Sergio Morales, manté obert un petit taller a Luyanó, al sud de l'Havana Vella, que es podria considerar la Meca de les Harleys cubanes.

Durant els anys 90, al principi del «Període Especial», diverses desenes, potser més d'un centenar de Harleys van ser comprades a preus ridículs per la tremenda devaluació del peso i tretes clandestinament de l'illa per diversos estrangers. Les lleis cubanes protegeixen l'exportació d'aquests vehicles, que d'altra banda els seus propietaris no han dubtat a revaloritzar davant l'interès estranger.

Uns quants entusiastes del motociclisme van fundar durant els 90 la MOCLA, Associació Cubana de Motocicletes Clàssiques (a Cuba pràcticament no hi ha motocicletes que no siguin clàssiques), no sense treball dur i amb l'objectiu de fomentar l'afició per les motos. Paral·lelament, més recentment, hi ha un capítol cubà de la LAMA, Latin American Motorcycle Association, amb representació en diversos llocs del continent americà. Aquestes associacions han aconseguit que alguns dels seus membres hagin pogut viatjar ja a Daytona o Sturgis i fins i tot es plantegin viatjar a Milwaukee en el centenari de Harley-Davidson. La imatge de l'harlista cubà contrasta sovint amb l'estereotip de biker occidental d'actitud desafiant, brut, blanc i pelut que normalment camufla un yuppie o un professional mitjà sepultat en lletres bancàries, oblidant que la llegenda no la fan les motocicletes sinó les persones que les munten. En canvi, els motociclistes cubans són persones corrents, industrioses, ben afaitades i amb bones maneres que han sabut, amb uns mitjans molt bàsics, mantenir les seves motos en funcionament.

Per als harlistes cubans la motocicleta és un petit tresor que els atorga cert nivell social, a més de ser el seu únic vehicle en la majoria dels casos. En aquestes Harleys que he fotografiat està escrita la història de Cuba dels últims 60 o 70 anys, n'hi ha prou de «llegir» les imatges amb una mica d'atenció i escoltar les infinites anècdotes que n'expliquen incansables els seus orgullosos propietaris; històries de la Cuba de Batista, històries de la Revolució, històries de bloqueig etern i necessitat que generen històries de coratge i superació sostingudes per una intensa afició. Tan lligades estan aquestes motocicletes a la història d'aquella república caribenya que en la seva majoria desapareixeran amb l'actual règim del qual, en el fons, també són producte. L'afició pot ser intensa però al final mana la necessitat.