Tatuatge i estament artístic

Des que vaig començar els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València vaig intentar obtenir cert reconeixement del tatuatge per part de l'estament artístic, l'establishment de l'Art amb A majúscula, l'Acadèmia. Lamentablement aquest esforç va ser poc menys que va. Aviat em vaig adonar que la institució, molt més rància i paraplègica del que pretenia aparentar sota ínfules de modernitat, no estava interessada de cap manera a acceptar el tatuatge com a forma d'art. Per què? En part per cert tuf de baixos fons que encara hi percebien i probablement pel valor especulatiu mercantil inexistent que té el tatuatge.

Aquest últim aspecte és una de les coses que sempre m'ha fascinat: una forma d'art sense intermediaris, sense sangoneres, sense galeristes, sense museus i sense especulacions, on artista i client pacten directament què i quant, i prou. A diferència d'un quadre o una escultura, no hi ha possibilitat de revenda especulativa. Probablement som davant la primera mostra real d'art popular de tota la història.

Cal ser molt miop per no veure que, quan tinguem certa perspectiva històrica, en parlar de l'art de finals del s. XX i principi del XXI inevitablement haurà d'haver-hi un lloc important per al tatuatge, una de les disciplines que actualment genera més possibilitats de feina als artistes de tot el món. Tot i així, a dia d'avui, la Facultat continua girant-nos l'esquena, considerant el tatuatge poc menys que una frivolitat anecdòtica i sense incloure'ns en els seus programes docents. Vergonyós. Amb el seu afany aconseguiran finalment que la carrera de Belles Arts s'acabi de debò perquè no servirà absolutament per a res.